El 8 de maig de 1999 mor a París (França) l'agitador, propagandista pacifista, ecologista, filòsof i anarcoindividualista André Dupont, més conegut com Aguigui Mouna. Havia nascut l'1 d'octubre de 1911 a Meythet (França). Orfe des dels nou anys, va començar a treballar a partir dels 13 anys en una fàbrica, i després farà de cambrer, compaginant-lo amb l'atur. Amb 17 anys es va enrolat un temps en la marina. Mobilitzat en 1939 durant la «Guerra Divertida» es farà antimilitarista. Després de l'Alliberament es farà membre del Partit comunista, però a partir de 1951, expulsat del partit per «excentricitat», prendrà el seu vertader camí i la seva vertadera consciència filosòfica, barreja de pacifisme, d'ecologisme i d'individualisme anarquista, i serà aleshores que prendrà el nom d'Aguigui Mouna. Després es va instal·lar a París, on va muntar un restaurant a Montmartre, però farà fallida quatre anys després, tornant-se un «caca-pipi-talista». Fent vida pels carrers parisencs, es dedicarà a arengar els vianants; serà, segons ell, «l'últim entretenidor de París»; també va actuar per la Costa Blava amb la seva inseparable bicicleta. Antinuclear des de bon començament, va crear el seu propi periòdic, Le Mouna Frères, que difondrà el mateix. Sempre hi era on havia de ser i es va presentar nombroses vegades a les eleccions presidencials com a «no-candidat», tot reivindicant la seva «Vélorevotution» (Bicirevolució). Sempre anticonformista, Aguigui Mouna va morir a l'hospital Bichat de París a causa d'una crisi cardíaca i les seves cendres van ser escampades, segons la seva darrera voluntat, pel Sena. El cineasta Bernard Baissat li va consagra en 1989 una pel·lícula (Mauna) i la periodista Anne Gallois una biografia en 2004 (Aguigui Mouna. Gueule ou crève).
André Dupont de son vrai nom, est un petit homme fantaisiste et indiscipliné. Personnage haut en couleurs de la rue parisienne, anarchiste et écologiste avant l'heure, cet agitateur qui se fait renvoyer du PC en 1951, pour cause d'excentricité, fait sa politique en marge de tous les partis. Ainsi, jusqu'à la fin des années 1990, dans tous les rassemblements alternatifs ou de gauche, on entend résonner son cri de guerre : "Hii Aguigui, Aguigui à gogo mais pas gaga, Aguigui Mouna, Aguigui Mouna !"
Révolté à l'âme de saltimbanque, il se déclare non-candidat à la présidentielle de 1974 et le sera également lors des trois élections présidentielles suivantes. Son programme est simple : "Des vélos, pas trop d'autos, du gazon, pas de béton, ni de moutons, pas de canons". De scrutin en scrutin, l'homme gagne en popularité dans le quartier latin et aux législatives de 1988, contre Jean Tibéri, il réussit à atteindre le score tout à fait honorable de 3,13 %.
Des cris de colères comme slogans
Jusqu'à sa mort, ce provocateur au grand cœur sera de tous les combats écolo-pacifistes. Il ne colle pas d'affiches mais griffonne sur les murs de la capitale ses slogans qui deviennent des cris de colères quand il harangue les passants au hasard des rues : "Les mass-médias rendent les masses médiocres", "J'irai cracher sur vos bombes", "Prenez le pouvoir, pas le métro"...